lunes, 28 de mayo de 2007

LA SUPERVIVÈNCIA DEL LICEU

Milers de persones d’arreu del món l’han visitat. I és que, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona és un dels espais més emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Gràcies al seu aforament de 2.292 localitats, repartides en sis plantes, és considerat com una de les sales de teatre més grans del món amb una funció de centre cultural i artístic.

Història

El Liceu va ser creat a la Rambla de Barcelona el 4 d’abril de 1847 sota l’iniciativa de Manuel Gibert, membre de la Sociedad Dramática de Aficionados. El projecte es va finançar mitjançant accions mercantils i la seva explotació va ser confiada a empreses concessionàries dels espectacles, fet que perdurà fins al 1980.

Se’n conèixen molts d’esdeveniments relacionats amb el Gran Teatre del Liceu. El més destacat és l’incendi que va destruir la sala principal i l’escenari l’any 1861, el qual la seva reconstrucció va durar tant sols un any. L’atemptat el 7 de novembre de 1893, quan l’anarquista Santiago Salvador va llençar dues bombes, de les quals tan sols va explotar una que a provocar una vintena de morts. I, finalment, l’incendi del 31 de gener de 1994 que va destruir la sala gran i l’escenari. Tan sols se salvaren, i es mantenen com ara, la part de la façana central de la Rambla, el vestíbul principal amb les escalinates i el Saló dels Miralls. Hi ha quatre vitralls en el vestíbul inferior que són un testimoni directe de la forta influència del wagnerisme en la cultura catalana de començaments del segle XX. Un cop finalitzada la reconstrucció, el Liceu reobrí les seves portes el 7 d’octubre de 1999 amb la inauguració de la funció Turandot.

L’edifici

La sala gran té la gran forma de ferradura (fondària i amplada màximes de 33 i 27 metres), amb platea i cinc nivells. Les llotges se situen davant l’escenari, el qual manté la composició decorativa del 1909, feta amb motllures de guix daurades i policromades. Les làmpades són de llautó en forma de drac i amb tulipes de vidre. Les butaques de la platea són de ferro i vellut vermell.
El Liceu, a conseqüència de les milers d’obres i actuacions que s’hi realitzen, és imprescindible una bona acústica tenint en compte la geometria de l’edifici. És per això, que el Teatre ofereix un temps de so mitjà entre 1,3 i 1,5 segons, fet favorable per l’audició de la veu humana als espectadors.

Un altra avenç és la millora en els equipament els quals permeten una gran agilitat en els canvis d’escena.
L’edifici disposa d’un espai polivalent de trobada i alhora de descans on és possible menjar al bar-restaurant principal del Teatre, el nou Foyer. És aquí on s’ofereixen espectacles i activitats orientades a proporcionar informació complementària sobre les obres del Teatre. També, des del 2002, situada a la primera planta del soterrani, podem accedir des de la Rambla i el carrer de Sant Pau a la botiga, on és possible trobar objectes promocionals del Liceu i del món de la lírica.

Els objectius

Els objectius del gran Teatre són principalment difondre l’art de l’òpera, l’increment del seu prestigi i garantir els espectacles que s’hi representen. La programació està instaurada pel “Contracte-programa” signat per les administracions públiques, les quals intenten mantenir les grans òperes del repertori. El Liceu ofereix, també, una programació dedicada als joves i als infants, amb l’objectiu d’incitar-los a l’art de lòpera i garantir així el futur del Teatre.

Orquestra Simfònica

Al llarg de la seva gran història, l’Orquestra Simfònica del Liceu ha estat dirigida per un nombre elevat de directors. El primer fou Marià Obiols i actualment l’Orquestra està dirigida per Sebastian Weigle. El Cor del Gran Teatre del Liceu està dirigit, actualment, per José Luis Basso.

Hi vaig sovint

Hi ha una part de la població, molts d’ells residents a la ciutat de Barcelona, que acostuma a visitar el Liceu i a formar part dels abonaments de la temporada. Aquests, permeten assistir a la majoria dels millors espectacles que ofereix el Teatre des d’un màxim de 1676 euros fins a un mínim de 85 euros, tot depenent del torn i de la zona que s’esculli. Per més informació el Liceu disposa d’un telèfon de contacte i del mitjà dels correus electrònics per consultar qualsevol dubte triant el destinatari depenent del tipus de consulta que es vulgui realitzar.

Amb tot això, el Gran Teatre del Liceu també ofereix serveis com fulls de repartiments en cadascuna de les representacions, servei de subtitulació, servei pels disminuits físics, entre d’altres. Un dels serveis més utilitzats, ja que es pot fer servir independentment d’accedir a un espectacle és el servei de cafeteria a l’Espai Liceu. Un espai obert de 9 :30 a 22 :00 h., accessible des de la Rambla i el carrer Sant Pau, en el qual es pot accedir a algunes instal·lacions del Teatre alhora que prens qualsevol beguda o llegeixes el diari. Al costat de la cafeteria, els turistes també poden realitzar compres de productes relacionats amb el Liceu a la botiga.

El Gran Teatre del Liceu ofereix més de 40 espectacles diferents els quals suposen prop de 300 funcions. Durant el mes de febrer podem assistir a obres com La petita Flauta Màgica, El Superbarber de Sevilla o la fantàstica i coneguda obra d’Otello de Giuseppe Verdi, una de les òperes més increibles i emotives que s’ha vist mai segons Joan Martí, un fidel espectador del Liceu. Aquesta obra està dividida en quatre actes i la durada és de 2 h. 40 min.

Els residents a la ciutat de Barcelona i els milers de turistes que, cada any, visiten la nostra ciutat, desitgen que l’obra social que realitza aquest emblemàtic edifici perduri durant molts més any. Fet evident, ja que podem accedir a les instal·lacions i gaudir dels seus espectacles tot i els entrebancs que ha patit al llarg de la seva història.




Entrevista a Josep Ferré, espectador del Liceu de Barcelona

- Bona dia, acostuma a venir sovint a veure obres al Liceu de Barcelona?

- Sí. Vinc cada vegada que puc i que m'agrada l'obra. M'envien una carta a casa amb la programació i així puc examinar quina és la que vull anar a veure i quina no. A més, també m'agrada venir amb els meus néts, que, encara que són joves, això d'anar al Liceu, els hi agrada.

- Li agrada més el liceu ara reformat després de que patís l'incendi? Hi troba moltes diferències?

- El Liceu és més maco ara, tot i que no ha patit massa diferències. L'han deixat molt igual al que estava però clar, al ser ara tot nou, dona més gust anar-hi.

- Quina serà la pròxima obra que té pensada anar?

- M'agradaria anar a veure la de Don Giovanni, que la fan d'aquí un mes si no recordo malament.

- Trobes molt cares les entrades?

- Home això és relatiu, tot i que pels joves és molt car i entenc que no puguin accedir a aquest tipus d'espectacles. Haurien de baixar el preu o, almenys, fer un preu especial pels estudiant, si és que no ho fan ja. Saps que? Com que sóc jubilat no hi estic al cas.

- Josep, ja no hi han més preguntes. Moltes gràcies per la seva col·laboració.
- Gràcies a tu.

miércoles, 11 de abril de 2007

Vosté dirà

(traducció en català del Diari de Barcelona)
Dos amputats francesos.

Una expedició composta de quatre-cents mutilats de guerra francesos, acompanyats alguns de les seves esposes, han passat unes hores a Barcelona. Van venir en quinze autobusos de Perpinyà, on havien assistit a un Congrés de “Grans amputats”.

- A què diuen “grans amputats”? – va preguntar a un d’ells, Henri Bossel, al que li falta la cama dreta.
- Als que van perdre un membre, van quedar cec o van patir un greu afebliment en la cara o cap.
- Quants es troben en aquestes condicions a França?
- Setanta mil mutilats durant 1914-1918, i cinc mil en la del quaranta.
- Per què han celebrat un congrés a Perpinyà?
- Per sol·licitar millores en la nostra situació.
- Què demanen vostès?
- Que les nostres pensions tinguin una equivalència al valor dels diners d’abans de la guerra.
- Quant és l'assignat?
- Cent trenta-cinc mil francs a l'any, el considerat gran amputat, cent per cent.
- Quines consideracions té el mutilat de guerra en el seu país?
- Setanta-cinc per cent de rebaixa en els ferrocarrils.
- Llocs reservats per vostès?
- En els tranvies i metros, sí; no en els espectacles.
- On va ser vostè ferit?
- En Compiegne, per un obús, en 1918.
- On més tard es va signar l’armistici amb Hitler?
- Exactament.

El record és trist i s’imposa el silenci...
I Henri Bossel em presenta a una altra víctima de la guerra. És un jove que va perdre el braç dret en el segon conflicte mundial.

- On? – va preguntar indicant la seva amputació.
- A Alsacia, en l’ofensiva. Anava amb Leclerc.
- Aviació?
- Obús també.
- Què era vosté?
- Soldat; vaig ser del “maquis” i em vaig incorporar al Exèrcit.
- Què fa vosté actualment?
- Sóc agricultor.

Li demano el seu nom i amb la mà esquerra l’escriu en les meves quartilles; es diu Guy Chevallier... Uns altres mutilats s’acosten a nosaltres i tots volen donar el seu nom. En les seves tarjetes duen impreses, en miniatura, les condecoracions que poseeixen. A més mutilació més creus...
L’espectacle de veure tants invàlids junts impressiona als transeünts; estem en ple carrer, enfront d’uns grans magatzems on els ex combatents francesos aprofiten el poc temps per realitzar compres en la nostra ciutat.
Sento curiositat per saber els articles que adquireixen. Casi tots compren boines, camises i, en general, roba de vestir. Les senyores acompanyants adquireixen també guants; ells no... Sabates tampoc. El vuitanta per cent dels mutilats no precisaven un parell. La guerra ho havia fet innecessari...
Manuel del Arco

miércoles, 21 de marzo de 2007

La ignorància dels joves catalans vers l'Estatut.

Títol: La ignorància dels joves catalans vers l'Estatut.

Subtítol1: Pel que fa a Catalunya, els joves només estan disposats a defensar el sistema de finançament.

Subtítol2: Pel que fa a la qüestió de la llengua i la definició de nació, molt pocs joves hi semblen interessats.

Subtítol3: La majoria dels entrevistats es declaren d'esquerres.

La xifra: Els 30 joves entrevistats han reconegut no saber què proposa el nou estatut, ni quins han estat els més polèmics i debatuts.

LA XAVA de JULI VALLMITJANA

L’ escriptor ens situa a través de la seva novel·la en la Barcelona més marginal del segle XIX.

La Xava (Edicions de 1984), una de les novel·les de Juli Vallmitjana publicada l’any 1910 és una descripció de la crua realitat que vivien els barris més marginals de la Barcelona del segle XIX. Tot i així l’escriptor no va tenir cap por alhora de denunciar les diferents actituts i hipocresia que prenia la clase burgesa envers la pobresa. Hipocresia que, actualment en la nostra societat, potser encara es viu.

La Xava (sobrenom dins el món de les prostitutes) és una novel·la que gira entorn de la vida d’una protagonista, la Roseta, filla de la Gravada, una pobre dona que ha de prostituir-se, i d’en Botxinet, un home maltractador que ha de robar per mantenir-se, i germana gran de ; i demés personatges com el Pinxa, el Serrallonga, el Gallet, el Marrà i el Bocamoll, els quals viuen en barris marginals de Barcelona on hi conviuen xulos, lladres, pobres i delinqüents. La protagonista viu moments durs com la mort de la seva mare a mans del seu pare i intenta renunciar a la vida que duen els seus coneguts més propers, però tot i així, i desgraciadament, acaba prostituint-se. Es casa i es queda embarassada d’en Rafel, que més tard l’abandona. Però finalment, la Xava coneixerà l’amor. Gràcies a en Fermí, un jove pintor, que l’ajudarà a ingressar en la fonda i allà poder recuperar-se de la malaltia que pateix i intentar oblidar tots els problemes viscuts fins ara.
En aquesta novel·la, Juli Vallmitjana ens endinsa per carrers del Raval, pels barris de sota de Montjuïc, la taverna La Mina i fins i tot portals, mitjançant un narrador omniscient, unes descripcions acurades, precises i naturalistes i uns argots dels gitanos catalans de l’època que permeten viure més d’aprop la història i conèixer millor els personatges que la formen.

Juli Vallmitjana (Catalunya, 1873-1937) va ser un modernista a ultrança en la seva època. Va pertànyer a La Colla del Safrà juntament amb Isidre Nonell, Ricard Canals, Ramon Pichot y Adrià Gual. El seu interès s'adreça preferentment cap a les formes de vida marginals, com és el cas de La Xava. La literatura de Juli Vallmitjana crida l’atenció pels seus temes, com les costums dels gitanos, els personatges dels barris marginals de Barcelona, els nens dels suburbi, la vida dels delinqüents i les prostitutes els quals tenen un paper en varies obres d’aquest escriptor. En aquesta, Vallmitjana descriu i capta la realitat de la ciutat moderna, l’atzar que determina trobades i desencontres i les passions que condueixen als menys afortunats al desequilibri, com és el cas de la Xava arrossegant-se pels carrers.

miércoles, 14 de marzo de 2007

CENTELLES, UN PERIODISTA DE GUERRA

El Palau de la Virreina acull, des del quatre de novembre de 2006 fins el divuit de març de 2007, l’exposició “Centelles, les vides d’un fotògraf 1909-1985”. Un recull d’unes, aproximadament, 600 fotografies i unes 200 més en forma d’audiovisual que el fotògraf va realitzar, principalment, durant la Guerra Civil Espanyola (1931-1939).
Agustí Centelles, nascut el 1909 a València, s'inicia en el terreny de la fotografia quan tot just tenia quinze anys. Es comprar la Leica l’any 1934 per 900 pessetes, que va haver de pagar a terminis. És d’aquesta manera con va resultar ser el tercer fotògraf en utilitzar aquesta càmara i comença, així, la seva carrera com a freelance.

“La Leica ha estat protagonista de tota la meva obra.”
Centelles

Durant l’època de guerra, Agustí Centelles va estar permanentment actiu, algunes de les seves obres de caire propagandístic s’utilitzen com a portada de varis diaris com ara La Vanguardia, El dia Gráficos, La Noche o diaris fracessos com L’Illustration. Va viure la guerra exercint la seva feina, el fotoperiodisme, i va haver de marxar exiliat a França l’any 1939, derrotat, però carregat amb els milers de negatius que va generar la seva Leica. A partir de 1978 la seva obra comença a sortir, tímidament, a la llum i ens descobreix una guerra oblidada per alguns i desconeguda per uns altres, fins que, el 1984, li és concedit el Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura. Va morir el desembre de 1985 a Barcelona. En la seva trajectòria fotogràfica trobem obres com la fotografia de Gabriel Pernau Sans estés a terra i al costat la seva dona plorant per la seva mort, Festa del Diumenge del Ram l’any 1933 i, , fotografies que servien de publicitat per productes com Chupa-Chups i Ponche Caballero o per indústries dedicades als fàrmacs.
Les fotografies de Centelles són una feina plena de riscos personals, posant en perill la seva vida i com deia ell “intentant caçar la notícia i pretenent que cada fotografia tingués vida pròpia”. Una obra plena de sensibilitat extrema al donar-nos a conèixer els grans problemes que existien a la rereguarda, amb la fam, l'assistència hospitalària als ferits i els bombardeigs. “ M’ha captivat molt la fotografia de la familia miliciana, feta a Barcelona el 25 de juliol del 1936. Sembla mentida com la gent podia viure aquell infern” comenta un visitant de l’exposició.

miércoles, 7 de marzo de 2007

MOR EL PERIODISTA JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERÍA

El degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya va morir a causa d’un vessament cerebral.

El funeral es durà a terme a la parròquia Santa Maria del Teulat, a Poblenou.


Josep Maria Huertas Clavería, periodista barceloní i actual degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) va morir la matinada del passat diumenge 4 de març 2007, al seixanta-set anys, a l’hospital Clínic de Barcelona a causa d’un vessament cerebral. El periodista va ser operat feia dues setmanes i ingressat divendres a la tarda a l’hospital fins l’hora de la seva mort.

Josep Maria Huertas Clavería va nèixer a Barcelona al 1939, Va estudiar al Col.legi de Sant Miquel i va ser alumne de cursos de l’Escola de Periodisme des de 1963. Va començar com a periodista com a col·laborador en el setmanari “Signo” i, posteriorment, va treballar en nombrosos diaris com Correo Catalán, el Diari de Barcelona, Tele/eXprés, o revistes com Oriflama i Quatre Cantons. Al 1975 va ser jutjat i condemnat vuit mesos per un cons
ell de guerra franquista i empresonat a la presó Model de Barcelona per un article publicat a Tele/eXprés sobre la vida sexual dels barcelonins: 'La vida eròtica subterrània'. És per aquest fet, que el Sindicat de Periodistes va definir a Josep Maria Huertas Clavería com a un “lluitador per la llibertat, la independència professional i els desfavorits”. Els companys de professió, com Josep Pernau, Josep Martí Gómez i Lluís Permanyer han recordat el compromís social, la qualitat informativa i la lluita constant de Huertas.
Va ser distingit amb el Premi Nacional de Periodisme al 1990, galardonat amb la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona al 1998 i amb el guardó Ofici de Periodista. Actualment, havia publicat 'Mites i gent de Barcelona' (Edicions 62) i 'Una història de La Vanguardia'.

La capella ardent per donar l’últim adéu al periodista serà al tanatori de Sancho de Ávila i els funerals tindran lloc al barri Poblenou de Barcelona, a l’esglèsia de Santa Maria del Teulat.

lunes, 5 de marzo de 2007

Entrevista a Josep Pla feta per Joaquin Soler Serrano el 8 de desembre de 1976.


- 15 frases

1. “ Lo más profundo de un hombre es su superfície.”
2. “ En definitiva todos somos iguales.”
3. “ Lo que más asombra de la vida de Josep Pla es que ha dedicaco su vida a escribir.”
4. “ La condición para ser feliz en este mundo es no ser envidioso.”
5. “ Nosotros no somos más que animales climáticos.”
6. “ La primera cosa que hace el escritor es hacerse inteligible.”
7. “ En París me encontré con los libros.”
8. “ Todo lo que he hecho en mi vida es leer.”
9. “ Fumo para buscar adjetivos.”
10. “ Quizás no valga la pena recordar.”
11. “ La vida es un sube y baja.”
12. “ Hay tres clases de personas: conocidos, amigos y saludados.”
13. “ Delante de la muerte yo me quito el sombrero, o la boina.”
14. “ No hubiera escrito ninguna frase sin antes haberlo pensado.”
15. “ La limitación de la inteligencia humana es inmensa.”


- Descriure l'escena

L’escena que descric és quan en Josep Pla parla sobre la dona i l’igualtat de sexes. En aquesta l’escriptor apareix en primer pla. Vesteix una camisa blanca amb corbata negre i per sobre una americana que li dóna un posat elegant. La càmara està al costat dret d’en Pla, així que ens permet una visió pràcticament en perfil de l’escriptor. Està pentinat cap enrere i mostra una expressió de felicitat ja que se’l veu rient i encongint els ulls, que li queden molt petits. Les celles les té força grans i unes arrugues al front ens delaten la seva vellesa.

miércoles, 28 de febrero de 2007

Una dona és assassinada a mans del seu ex marit

Avantítol: Els fets van ocórrer al voltant de les 20 hores en un barri de Barcelona.
Títol: UNA DONA ÉS ASSASSINADA A MANS DEL SEU EX MARIT.
Subtítol: L’ex marit patia trastorns psíquics i s'havia donat un cop al cap minuts abans de l'assassinat.
Subtítol: Les veïnes que van pressenciar els fets declaren que l'home feia cara de boig.

La passada nit, va tenir lloc a Sarrià, el 16è cas de violència i assassinat a dones per mans del seu ex marit pel que va d’any. La víctima, Roser S.T, una dona de 36 anys, va rebre 7 ganivetades arreu del cos que li van causar ferides molt profundes. Seguidament, va ser ajudada pels veïns que van presenciar l’escena i va ser traslladada a l’Hospital Clínic de Barcelona on, hores més tard de ser ingressada, va morir a causa de les greus ferides que havia rebut.

Segons testimonis presents, l’ex marit va arribar al lloc dels fets amb un tall sagnant al cap i amb cara de boig. Un cop va veure a la seva ex dona, va treure un arma blanca que duia a la butxaca de la jaqueta i la va apunyalar varis cops fins que va decaure a terra, sense que els presents poguessin fer res per evitar-ho.

L’agressor, que pateix greus trastorns psíquics, segons metges que l’han tractat, es va donar a la fuga minuts després de l’atac. Més tard, els Mossos d’Esquadra el van arrestar a casa d’un familiar i el van dur cap a comisaria on va passar a disposició judicial. L’ex marit va declarar que no s’enrecordava dels fets i que n’estava molt arrepentit.

La parella, que estava en tràmits de separació després d’once anys de matrimoni i tenien un fill de cinc anys, patien sovint greus discussions. És per això, que la dona havia denunciat l’assetjament que patia des que el seu marit havia abandonat el domicili conjugal. El fill ha passat a disposició del Departament d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat de Catalunya
.

lunes, 26 de febrero de 2007

LA VERITABLE VIDA DE LLUÍS COMPANYS.

Avantítol: Enric Vila publica un llibre trencant el mite de “l’ocellet”.

Subtítol: La publicació d’Enric Vila provoca un ressó dins els mitjans de comunicació, principalment a Catalunya.

Molts personatges històrics han tingut un gran ressó al llarg de la història, i el 123è president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, no podia ser menys.
Tot i que la majoria de publicacions han estat a favor del president, en algunes d’elles, com el llibre Lluís Companys: La veritat no necessita màrtirs escrit per Enric Vila, s’ha obtat per escriure una biografia sense lloar alló que va fer correcte, sinó comentant les principals etapes de la seva vida i a partir d’elles, desemmascarar un Lluís Companys fins ara desconegut.

Enric Vila, llicenciat en Història Contemporània i doctor en Periodisme, ha recopilat la memòria de Lluís Companys i l’ha publicat en 430 pàgines on explica, amb un punt catalanista i amb precisió, la història del president en forma de crònica d’“un drama personal i polític”. L’objectiu d’aquesta recerca documental i publicació no és derrocar la vida de Companys, sinó aconseguir una visió més humana, exposant els seus errors i debilitats, per tal de desmiticar la figura de màrtir de Lluís Companys.
Aquesta nova visió sobre la vida i el llegat polític del president de la Generalitat de Catalunya, ha creat un allau de crítiques i elogis per part de la societat, provocant un ressó mediàtic, principalment en els mitjans de comunicació de Catalunya. A aquest ressó s’han unit periodistes com Ignasi Aragay, col·laborador de l’Avui; Manuel Cuyàs, El Punt; o Enric Juliana, comentarista de La Vanguardia, els quals admiren la valentia d’Enric Vila al desemmascarar actes de Lluís Companys i descobrint-nos així una visió diferent de la nosta història
.

viernes, 23 de febrero de 2007

Exercici titulars

Inventeu cinc titulars de notícies amb els seus corresponents subtítols i avantítols. Es valorarà la creativitat. El tema és lliure.

Títol: Una dona és assassinada a mans del seu ex marit.
Avantítol: Els fets van ocórrer al voltant de les 20 hores en un barri de Barcelona.
Subtítol: El marit patia transtors psíquics i s'havia donat un cop al cap minuts abans de l'assassinat.
Subtítol: Les veïnes que van pressenciar els fets declaren que l'home feia cara de boig.
Subtítol: L'agressor ingressarà a presó la setmana que ve

Títol: Un jove, disfrassat de superman, aconsegueix superpoders i salva a una familia d'un incendi.
Avantítol: L'incendi va tenir lloc a Valladolid a causa d'una fuga de gas.
Subtítol: El jove segueix en l'anonimat.
Subtítol: Els ferits estan a l'Hospital de Bellvitge amb cremades de diversa consideració.

Títol: El Barça guanya la Champions Leage.
Avantítol: El Barça, que va jugar ahir contra el Liverpool, va marcar dos gols i va aconseguir el títol.
Subtítol: Eto i Ronaldinho van ser els herois de la nit.
Subtítol: Els jugadors confien en la millora de l'equip, tal i com van anunciar als mitjans de comunicació.

Títol: L'ópera Aída aconsegueix un gran èxit.
Avantítol: L'ópera que es va estrenar ahir al Liceu de Barcelona va omplir totes les localitats.
Subtítol: L'alcalde de Barcelona va ser un dels primers convidats a l'obra.
Subtítol: Totes les localitats per aquesta temporada estan exhaurides.

Títol: Antena 3 canvia la seva programació.
Avantítol: El president de la cadena va donar un comunicat als periodistes informant d'alguns dels canvis.
Subtítol: Els principals canvis es notaran en la programació del vespre.

Subtítol: Es substitueixen les telesèries pels documentals.